dijous, 4 d’abril del 2013

ZEN







ZEN

Observo la caiguda de la gota i l’onada expansiva, de sobte s’estén  la sordesa fonètica del mar, que em clama silenci. I s’esmuny de la memòria aquella mirada teva d’escuma arrissada que m’empetitia, que de mi en feia espurna encesa tot  fonent-se al teu pas.  Duc un silenci de pedra, d’ençà que s’ha acomplert l’enèsima profecia de fugir-me, esperit. I m’aflora el vertigen de la perspectiva dels carrers dels pobles, les cantonades que es tanquen enlloc d’obrir-se, i preciso una altra vegada d’aquella aura que em protegeix quan apareixes, un amor callat i subtil que presento dins meu com una energia que em recorre endins i reconforta la meva inacceptable solitud.
Ara, que ja no et sento al meu cervell, encara em sento més sola. Em feies una companyia secreta més enllà del que puguis imaginar. I riure com enyoro riure amb tu, aquest riure que m’esclata com una doll d’aigua barbotejant en trobar-nos, cada cop que creuem els dits per fer-ho tot pregant el dringar dels àngels que m’alerta que tinc a dos metres i escaig l’amor de la meva vida. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada