ZEN
Observo la caiguda
de la gota i l’onada expansiva, de sobte s’estén la sordesa fonètica del mar, que em clama
silenci. I s’esmuny de la memòria aquella mirada teva d’escuma arrissada que
m’empetitia, que de mi en feia espurna encesa tot fonent-se al teu pas. Duc un silenci de pedra, d’ençà que s’ha
acomplert l’enèsima profecia de fugir-me, esperit. I m’aflora el vertigen de la
perspectiva dels carrers dels pobles, les cantonades que es tanquen enlloc
d’obrir-se, i preciso una altra vegada d’aquella aura que em protegeix quan
apareixes, un amor callat i subtil que presento dins meu com una energia que em
recorre endins i reconforta la meva inacceptable solitud.
Ara, que ja no et
sento al meu cervell, encara em sento més sola. Em feies una companyia secreta
més enllà del que puguis imaginar. I riure com enyoro riure amb tu, aquest
riure que m’esclata com una doll d’aigua barbotejant en trobar-nos, cada cop que
creuem els dits per fer-ho tot pregant el dringar dels àngels que m’alerta que
tinc a dos metres i escaig l’amor de la meva vida.