Presentació De
blanc setí
A cura de Carles Figueras i Calvo
Llibreria Catalònia, Barcelona, 7 de setembre de 2012
Donat que no sóc un filòleg ni un estudiós que domina les
figures literàries, de bon començament ja puc anunciar que no pretenc fer un
anàlisi formal del llibre de la meva bona amiga Sandra. No, jo tant sols us vull explicar com la veig
a ella, com veig el seu incommensurable univers personal i com veig aquest
llibre que ara se us presenta, tot amb la finalitat de facilitar-vos a
vosaltres, els seus futurs lectors, algunes claus bàsiques que puguin
ajudar-vos a comprendre més encara si es pot, aquest món de sensacions que
s’amaga rere quasi 40 poemes.
Igualment, crec que és del tot necessari que us faci una
introducció de qui és la Sandra i en quin context es mou i crea, per tal de que
sigueu capaços, un cop tingueu el llibre entre les mans, d’entendre tot el seu
imaginari, les seves figures poètiques i el perquè de cada mot que, a manera de
pedra constructiva va configurant el marge que esdevindrà paret mestre que
aguantarà tota la seva obra. Perquè no
pot ser d’altra manera: per estimar
l’obra de la Sandra, primer se l’ha de conèixer i entendre, i a partir d’aquí,
estimar-la, i amb això, estimar el fruit de les seves mans, és a dir, el recull
de poemes “De blanc setí” que tinc el
plaer de presentar. Així doncs aquesta
és la forma com he volgut enfocar aquesta presentació i és així com espero
bonament poder dur-a a terme.
La Sandra enceta el seu llibre regalant-nos
unes paraules que no són seves. Podem
llegir:
Es tracta d’un extracte de l’obra de Gabriel Janer i Manila
“La vida tan obscura”, que si la
Sandra vol, ja us posarà en context més tard.
Pel que fa a mi, jo voldria quedar-me amb la part que diu: “Ningú
és responsable dels pensaments salvatges que, a vegades circulen pel bosc de la
memòria. No és fàcil controlar el poltre
que portem entre les quatre parets del crani”. I és així, la Sandra no pot controlar el
poltre que porta a dintre seu. Gràcies a
que viu desbocat, nosaltres humils lectors, podem gaudir d’uns versos (aquest
pensaments salvatges a que podria referir-se en Janer Manila) que ens deixen
indefiniblement aclaparats.
Deixeu-me però, que abans de continuar amb la seva poesia
us expliqui el perquè de que jo estigui aquí avui fent aquesta
presentació. La Sandra i jo ens coneixem
ja fa una pila d’anys, i ens vam trobar gràcies a la poesia. Encara que aquesta és una història massa
llarga com per explicar-la ara, si que puc apuntar que les vivències viscudes
des de llavors ençà ens han ajudar molt a madurar els nostres respectius estils
i ens han conduit a sentir la poesia d’una manera molt orgànica, molt real,
molt de peus a terra, molt de carrer.
Doncs continuant amb el que deia de que la poesia en va
unir en un moment determinat de les nostres vides, tot sovint m’agrada fer
broma pensant que ens uneix una “malaltia” que comença en l’origen de la nostra
formació cel·lular i que, falcada en el nostre ADN, ja mai podrem guarir. Tant si pregunteu a la Sandra com a mi mateix
quan vam escriure el primer poema,
quan vam adonar-nos que necessitàvem expressar-nos d’una forma diferent a com
les persones fan a la vida quotidiana, no sabríem que dir-vos. Per a nosaltres és inconcebible que un poeta és
pugui llevar un bon matí i digui “a partir d’avui sóc poeta”. Per nosaltres ser poeta no és una afirmació,
és una comunió d’ànima, cor i intel·lecte amb una forma de veure les coses, una
forma que, personalment, m’agrada creure que benauradament alguns hem rebut des
del mateix dia de la nostra concepció.
I tot això que us explico no és gratuït, com ja he
apuntat abans, crec que és totalment necessari per tal de que entengueu des de
quina context està fet aquest llibre. La
primera obra publicada de Sandra Dominguez i Roig.
Com deix, la Sandra va rebre el do de poder crear vida
amb les paraules, de poder crear il·lusions tant sols amb quatre mots en un paper. Però quins quatre mots!. Podem veure l’exemple següent que es troba a
la pàgina 35 en el seu poema “La seda
negra” (es tracta dels versos finals del poema):
Se m’ha quallat l’amor
de dolç
i s’ha fet agre.
En les
seves paraules veiem com la Sandra vesteix el desencís que provoquen les
històries viscudes i perdudes pel desinterès aliè. Venint d’un poema que podríem considerar
quasi bé com un cant a la resignació, remata aquesta consagració a l’amargor
d’una forma delicadament precisa, orgànica, senzilla d’entendre i a l’hora amb una
força rebatedora. Un bon lector de
poesia, experimentat en aquest gènere, no pot restar indiferent davant les
imatges que poden abocar-se-li a la ment en la lectura d’aquet poema.
L’AMISTAT
Així
doncs, i tenint en compte el “doll” Sandra, puc ben assegurar que aquest “De
blanc setí” no és l’únic volum que veurà la llum. N’esperen dormin en els calaixos més reculls
que estan a la mateixa alçada o inclús a un nivell superior al d’aquest que
tinc avui a les mans i que espero tingueu a bé fer-lo vostre i que tant sols
necessiten de que algun editor (qui sap si Germania mateix o un altre) hi
confiï i en sàpiga veure el mateix que hi veuen els meus ulls.
SANDRA A LA XARXA
De fet potser és encertat pensar que ha estat el seu blog
la causa original que li ha permès interactuar amb el seu públic i copsar-ne
les sensacions que la seva paraula causava en el lector. Potser aquesta proximitat digital li ha
facilitat redescobrir-se en cada vers a través dels comentaris que els seus
lectors li han transmès, comentaris que a cops han esdevingut reflexions
inimaginables sobre quins eren els motius ocults rere la creació de certs
poemes.
Des d’aquí doncs, us recomano que si en teniu la possibilitat,
us feu seguidors del blog “Papallones en la llum”. I no tingueu por d’haver-vos confós quan
veieu Celia Ras, doncs aquest és l’alter ego de l’autora!
TORNANT A LA POESIA
Però ja passant a
analitzar amb més deteniment aquesta obra, per exemple en el poema que obre
aquest recull i que l’autora a tingut a bé titular “L’impuls a l’infinit” es
pot llegir:
Ofrenar el cos
obert,
cloure les portes
de l’ànima
i afermar-se amb
les urpes
a una esquena
per no
esllavissar-se al buit.
Es percep devastadorament
colpidor el llenguatge emprat per la Sandra per descriure la passió de l’amor,
utilitzant la metàfora per donar la violència animal que requereix el moment
(urpes en lloc d’ungles) i cercant verbs contundents (esllavissar-se al buit) per
tal de marcar la força violenta interior que ens colpeja en el moment més íntim
que pot viure una parella.
Però el poema
continua i es pot llegir:
La pell per ésser
clam,
i la carn per
ésser vida.
Quin forma més
bella de representar tot allò que ens pot transmetre al nostre esser a través
de la capa que ens envolta (la pell), al temps que resumeix en cinc mots el
miracle més gran de la nostra existència “la carn per ésser vida”. Pot arribar-se al punt que, meravellats,
observem com la màxima del “menys és més” aquí esdevé la divisa que la Sandra
utilitza en la seva màxima expressió.
Per què, certament, ¿qui dels que hagi tingut la sort de poder estimar i
ser estimat no ha notat mai com les carícies l’esborronaven mentre el cos es
dava a un joc que el feia recordar que, finalment, formem part de la natura i
responem orgànicament als seus preceptes ancestrals de subsidència?
Més avall aquest
poema acaba en quatre versos que diuen:
Morir uns segons
només
mentre els poltres
han perdut les brides.
La fi de
l’existència en la terra
per impulsar-te al
clímax de l’infinit.
Com s’observa, el
mateix estil que no requereix de més explicacions.
Seguint amb l’anàlisi d’aquesta obra, algunes veus han
volgut insinuar que es tracte d’un poemari eròtic. Al meu entendre “De blanc setí” va molt més enllà de classificacions fàcils que tant
sols busquen un ressò mediàtic. I
internaré argumentar aquesta afirmació que acabo de fer.
R.-Les raons principals foren la
necessitat vital de tancar una etapa i deixar que el vers que vivia en mi alcés
el vol definitivament per viure dins del lector, i permetre’m l’avenç, pas a
pas en un estat literari nou que em permet escriure d’altres temes que no sóc
jo mateixa.
I perquè un exemple és millor que mil explicacions, és
evident que l’erotisme no és el fil conductor en poemes com ara el que es pot
trobar en la pàgina 44, titulat “Desterro”,
on és fa evident la contundència de la ràbia causada pel desencís:
Et desterro,
a l’oblit de les
paraules primeres,
a l’exili de les
històries viscudes.
Mentre mor la
mirada de vidre incidit per la llum
que vas
engendrar-me.
Altra cop la divisa del “menys és més”. La Sandra empra tant sols cinc versos per
segellar i donar punt i final a una història d’amor. I ho executa d’una forma fina, contundent,
però sense estridències.
Però també és cert que no pot negar-se que aquest llibre
conté una part que juga amb l’erotisme, donat que el fil conductor d’aquest
recull demana d’una tastet d’aquesta temàtica.
Però es tracta d’un erotisme subtil, que juga amb les metàfores, que no
ensenya, que tant sols insinua, per tal de no caure en un estil massa groller
al que alguns autors tenen darrerament acostumat al públic lector de
poesia. Car per a la Sandra l’erotisme
és sinònim de dolçor, de tendresa, i entès d’aquesta manera és com ella
l’aborda amb la seva ploma àgil. Un clar
exemple es troba a la pàgina 23, en el poema “M’irromps”:
M’irromps
entre la pell i
les calces
i m’embriaga
l’afonia
fins que acabo
dient el nom, teu,
de vidre trencat.
I fins i tot pot arribar-se a trobar encara més
subtilesa, reprenent figures clàssiques de la metàfora emprada en poesia, si
s’observa el poema de la pàgina 27 “Sobre el blanc” (en clara referencia al
llençol que cobreix el llit), on la Sandra resumeix en quatre versos l’estat
d’ànim complex que experimenta una dona en un moment determinat fàcilment
identificable pel lector. Diu així:
Estesa sobre el
blanc,
la desclosa de la
rosa
fibla al reflex
de l’espelma al
finestral.
No resulta gens difícil al lector recrear en la seva
ment, com si es tractés d’una pintura, la imatge del cos nu femení en una
habitació, on la tèbia llum de l’espelma és l’única cosa que il·lumina no se
sap bé si un moment d’intimitat femení, una trobada furtiva d’amants, una
escena quotidiana d’amor entre una parella consolidada... Vet aquí la màgia de la poesia que ens dóna
uns pocs ingredients per tal de que la nostra imaginació cuini el plat que més
ens plagui.