TEXT DE LA PRESENTACIÓ LLIBRERIA CATALONIA

Presentació De blanc setí

A cura de Carles Figueras i Calvo

Llibreria Catalònia, Barcelona, 7 de setembre de 2012

Suposo que se’m permetrà caure en el tòpic, però no trobo altra manera per començar:  parlar d’un amic a tercers i en presència d’aquest sempre és difícil.  Més encara si el que t’hi uneix és una amistat d’anys, consolidada, madura i fonamentada en un respecte mutu i, per sobre de tot, una gran admiració (cosa que almenys pel que fa a mi puc afirmar amb absoluta rotunditat).

Donat que no sóc un filòleg ni un estudiós que domina les figures literàries, de bon començament ja puc anunciar que no pretenc fer un anàlisi formal del llibre de la meva bona amiga Sandra.  No, jo tant sols us vull explicar com la veig a ella, com veig el seu incommensurable univers personal i com veig aquest llibre que ara se us presenta, tot amb la finalitat de facilitar-vos a vosaltres, els seus futurs lectors, algunes claus bàsiques que puguin ajudar-vos a comprendre més encara si es pot, aquest món de sensacions que s’amaga rere quasi 40 poemes.

Igualment, crec que és del tot necessari que us faci una introducció de qui és la Sandra i en quin context es mou i crea, per tal de que sigueu capaços, un cop tingueu el llibre entre les mans, d’entendre tot el seu imaginari, les seves figures poètiques i el perquè de cada mot que, a manera de pedra constructiva va configurant el marge que esdevindrà paret mestre que aguantarà tota la seva obra.  Perquè no pot ser d’altra manera:  per estimar l’obra de la Sandra, primer se l’ha de conèixer i entendre, i a partir d’aquí, estimar-la, i amb això, estimar el fruit de les seves mans, és a dir, el recull de poemes “De blanc setí” que tinc el plaer de presentar.  Així doncs aquesta és la forma com he volgut enfocar aquesta presentació i és així com espero bonament poder dur-a a terme.

 LA POESIA

La Sandra enceta el seu llibre regalant-nos unes paraules que no són seves.  Podem llegir: 

 “Ningú és responsable dels pensaments salvatges que, a vegades circulen pel bosc de la memòria.  No és fàcil controlar el poltre que portem entre les quatre parets del crani, capaç d’inventar les deformitats més repulsives, allò que compta són les accions.”

Es tracta d’un extracte de l’obra de Gabriel Janer i Manila “La vida tan obscura”, que si la Sandra vol, ja us posarà en context més tard.  Pel que fa a mi, jo voldria quedar-me amb la part que diu:  “Ningú és responsable dels pensaments salvatges que, a vegades circulen pel bosc de la memòria.  No és fàcil controlar el poltre que portem entre les quatre parets del crani”.  I és així, la Sandra no pot controlar el poltre que porta a dintre seu.  Gràcies a que viu desbocat, nosaltres humils lectors, podem gaudir d’uns versos (aquest pensaments salvatges a que podria referir-se en Janer Manila) que ens deixen indefiniblement aclaparats.

Deixeu-me però, que abans de continuar amb la seva poesia us expliqui el perquè de que jo estigui aquí avui fent aquesta presentació.  La Sandra i jo ens coneixem ja fa una pila d’anys, i ens vam trobar gràcies a la poesia.  Encara que aquesta és una història massa llarga com per explicar-la ara, si que puc apuntar que les vivències viscudes des de llavors ençà ens han ajudar molt a madurar els nostres respectius estils i ens han conduit a sentir la poesia d’una manera molt orgànica, molt real, molt de peus a terra, molt de carrer. 

Doncs continuant amb el que deia de que la poesia en va unir en un moment determinat de les nostres vides, tot sovint m’agrada fer broma pensant que ens uneix una “malaltia” que comença en l’origen de la nostra formació cel·lular i que, falcada en el nostre ADN, ja mai podrem guarir.  Tant si pregunteu a la Sandra com a mi mateix quan vam escriure el primer poema, quan vam adonar-nos que necessitàvem expressar-nos d’una forma diferent a com les persones fan a la vida quotidiana, no sabríem que dir-vos.  Per a nosaltres és inconcebible que un poeta és pugui llevar un bon matí i digui “a partir d’avui sóc poeta”.  Per nosaltres ser poeta no és una afirmació, és una comunió d’ànima, cor i intel·lecte amb una forma de veure les coses, una forma que, personalment, m’agrada creure que benauradament alguns hem rebut des del mateix dia de la nostra concepció.

I tot això que us explico no és gratuït, com ja he apuntat abans, crec que és totalment necessari per tal de que entengueu des de quina context està fet aquest llibre.  La primera obra publicada de Sandra Dominguez i Roig.

Com deix, la Sandra va rebre el do de poder crear vida amb les paraules, de poder crear il·lusions tant sols amb quatre mots en un paper.  Però quins quatre mots!.  Podem veure l’exemple següent que es troba a la pàgina 35 en el seu poema “La seda negra” (es tracta dels versos finals del poema):

Se m’ha quallat l’amor

de dolç

i s’ha fet agre.

En les seves paraules veiem com la Sandra vesteix el desencís que provoquen les històries viscudes i perdudes pel desinterès aliè.  Venint d’un poema que podríem considerar quasi bé com un cant a la resignació, remata aquesta consagració a l’amargor d’una forma delicadament precisa, orgànica, senzilla d’entendre i a l’hora amb una força rebatedora.  Un bon lector de poesia, experimentat en aquest gènere, no pot restar indiferent davant les imatges que poden abocar-se-li a la ment en la lectura d’aquet poema.

L’AMISTAT

Com ja us he dit abans en confidència, la Sandra i jo, per sobre de tot som amics.  Per això quan em va dir que li publicaven un llibre, em vaig alegrar infinitament, com si fos jo mateix qui tingués aquesta oportunitat.  Ara bé, la meva següent pregunta va ser sobre quin llibre li publicaven.  Perquè la Sandra és una font inesgotable.  Si se’m permet el símil (que d’altra banda acostumo a emprar assíduament en referir-me al talent de la Sandra), ella és com un doll.  La Sandra és una font que emana versos frescs, vigorosos, rotunds.  Versos que brollen d’una terra que és ella, però que al mateix temps, i per ser ella qui és, com és i d’on és, emanen d’una dona forta, emanen d’una personalitat rebatedora i emanen d’una terra fèrtil, el Penedès, a cops rural i d’altres urbanita pel contacte amb la Metròpoli. 

Així doncs, i tenint en compte el “doll” Sandra, puc ben assegurar que aquest “De blanc setí” no és l’únic volum que veurà la llum.  N’esperen dormin en els calaixos més reculls que estan a la mateixa alçada o inclús a un nivell superior al d’aquest que tinc avui a les mans i que espero tingueu a bé fer-lo vostre i que tant sols necessiten de que algun editor (qui sap si Germania mateix o un altre) hi confiï i en sàpiga veure el mateix que hi veuen els meus ulls.

SANDRA A LA XARXA

Però, anant arrodonint la complexitat de la figura poètica de la Sandra, no voldria oblidar-me de mencionar que ella és una poeta multidisciplinar (o el que avui en dia s’entesten alguns en dir “polièdrica”) i, gràcies al seu blog “Papallones en la llum”, la música, la imatge i la paraula engendren un únic cos poètic que traspua l’emoció que emana d’aquesta font feta poetessa.

De fet potser és encertat pensar que ha estat el seu blog la causa original que li ha permès interactuar amb el seu públic i copsar-ne les sensacions que la seva paraula causava en el lector.  Potser aquesta proximitat digital li ha facilitat redescobrir-se en cada vers a través dels comentaris que els seus lectors li han transmès, comentaris que a cops han esdevingut reflexions inimaginables sobre quins eren els motius ocults rere la creació de certs poemes.

Al mateix temps, i perquè d’altra manera no pot ser, no pot obviar-se que la xarxa facilita a un artista de forma infinita les possibilitats d’arribar al lector, amb la qual cosa podem trobar públic seguidor de la Sandra des de fa anys que, fins aquest moment, no havia pogut gaudir d’una tria degudament ordenada per la pròpia autora que configurés un cos homogeni, però que per contra han anat seguint l’evolució d’ella a través del seu blog i que, gràcies a aquest seguiment, potser la coneixen amb més profunditat (a ella i a la seva obra) que aquell lector que tant sols es consagri a la lectura puntual de “De blanc setí”.

Des d’aquí doncs, us recomano que si en teniu la possibilitat, us feu seguidors del blog “Papallones en la llum”.  I no tingueu por d’haver-vos confós quan veieu Celia Ras, doncs aquest és l’alter ego de l’autora!

TORNANT A LA POESIA

Tornant al que seria la poesia en el seu origen, la Sandra té una manera de crear molt diferent a la meva.  Una cosa que sempre m’ha resultat curiosa i estranya és la seva iniciació en qualsevol projecte.  Ella sempre comença pel títol.  Marca un títol i desprès va desfilant el cabdell dels seus pensaments amb un doll tan potent que la força de la seva paraula escrita desborda moltes vegades el continent del títol que s’havia proposat, cosa que dóna com a resultant que el lema que havia erigit com a pal de paller de l’obra ja no en sigui tal.  Aquest fet també és una de les peculiaritats de la Sandra:  per si no havia quedat encara suficientment clar, no és un esperit limitat, és una personalitat hipercomplexa a la qual no se li poden posar marges, degut a que ella sempre els desbordarà.

Però bé, ja per anar acabant, i per no estendre’n més en la seva part més biogràfica, començaré a referir-me amb més concreció a la seva obra.  La poesia de la Sandra és intimista i sempre parla d’un jo poeta que pot ser ella o no ser-la, però que sempre veu de les seves experiències (viscudes o observades), de les seves il·lusions, d’allò que veu i desitja plasmar. 

Així doncs, qui es troba davant de “De blanc setí” es troba davant d’un recull composat per 34 poemes i 3 proses poètiques.  Tot aquest conjunt es configura com una obra que es caracteritza per tenir una temàtica uniforme i un fil conductor subtilment marcat que, prenent les pròpies paraules de l’autora “pretén fer viure al lector un viatge emocional que el porti a seguir l’ordre lògic del temps que transcorre en una relació que no es constata, és a dir, una relació que viu a cavall entre la vida i el somni i es va diluint per la impossibilitat de mantenir-se”.

Però ja passant a analitzar amb més deteniment aquesta obra, per exemple en el poema que obre aquest recull i que l’autora a tingut a bé titular “L’impuls a l’infinit” es pot llegir:

Ofrenar el cos obert,

cloure les portes de l’ànima

i afermar-se amb les urpes

a una esquena

per no esllavissar-se al buit.

Es percep devastadorament colpidor el llenguatge emprat per la Sandra per descriure la passió de l’amor, utilitzant la metàfora per donar la violència animal que requereix el moment (urpes en lloc d’ungles) i cercant verbs contundents (esllavissar-se al buit) per tal de marcar la força violenta interior que ens colpeja en el moment més íntim que pot viure una parella.

Però el poema continua i es pot llegir:

La pell per ésser clam,

i la carn per ésser vida.

Quin forma més bella de representar tot allò que ens pot transmetre al nostre esser a través de la capa que ens envolta (la pell), al temps que resumeix en cinc mots el miracle més gran de la nostra existència “la carn per ésser vida”.  Pot arribar-se al punt que, meravellats, observem com la màxima del “menys és més” aquí esdevé la divisa que la Sandra utilitza en la seva màxima expressió.  Per què, certament, ¿qui dels que hagi tingut la sort de poder estimar i ser estimat no ha notat mai com les carícies l’esborronaven mentre el cos es dava a un joc que el feia recordar que, finalment, formem part de la natura i responem orgànicament als seus preceptes ancestrals de subsidència?

Més avall aquest poema acaba en quatre versos que diuen:

Morir uns segons només

mentre els poltres han perdut les brides.

La fi de l’existència en la terra

per impulsar-te al clímax de l’infinit.

Com s’observa, el mateix estil que no requereix de més explicacions.

 EROTISME?

Seguint amb l’anàlisi  d’aquesta obra, algunes veus han volgut insinuar que es tracte d’un poemari eròtic.  Al meu entendre “De blanc setí” va molt més enllà de classificacions fàcils que tant sols busquen un ressò mediàtic.  I internaré argumentar aquesta afirmació que acabo de fer.

Dies enrere en una entrevista la Sandra responia a la pregunta “P.- Quines raons et van portar a escriure aquest llibre?”, el següent:

R.-Les raons principals foren la necessitat vital de tancar una etapa i deixar que el vers que vivia en mi alcés el vol definitivament per viure dins del lector, i permetre’m l’avenç, pas a pas en un estat literari nou que em permet escriure d’altres temes que no sóc jo mateixa.

Llavors, dir que aquest poemari és eròtic és insinuar que la Sandra tant sols és provocació i erotisme quan en realitat ens trobem davant d’una dona que, com no em canso de repetir, compta amb una personalitat de 360º. 

I perquè un exemple és millor que mil explicacions, és evident que l’erotisme no és el fil conductor en poemes com ara el que es pot trobar en la pàgina 44, titulat “Desterro”, on és fa evident la contundència de la ràbia causada pel desencís:

Et desterro,

a l’oblit de les paraules primeres,

a l’exili de les històries viscudes.

Mentre mor la mirada de vidre incidit per la llum

que vas engendrar-me.

Altra cop la divisa del “menys és més”.  La Sandra empra tant sols cinc versos per segellar i donar punt i final a una història d’amor.  I ho executa d’una forma fina, contundent, però sense estridències.

Però també és cert que no pot negar-se que aquest llibre conté una part que juga amb l’erotisme, donat que el fil conductor d’aquest recull demana d’una tastet d’aquesta temàtica.  Però es tracta d’un erotisme subtil, que juga amb les metàfores, que no ensenya, que tant sols insinua, per tal de no caure en un estil massa groller al que alguns autors tenen darrerament acostumat al públic lector de poesia.  Car per a la Sandra l’erotisme és sinònim de dolçor, de tendresa, i entès d’aquesta manera és com ella l’aborda amb la seva ploma àgil.  Un clar exemple es troba a la pàgina 23, en el poema “M’irromps”:

M’irromps

entre la pell i les calces

i m’embriaga l’afonia

fins que acabo

dient el nom, teu,

de vidre trencat.

I fins i tot pot arribar-se a trobar encara més subtilesa, reprenent figures clàssiques de la metàfora emprada en poesia, si s’observa el poema de la pàgina 27 “Sobre el blanc” (en clara referencia al llençol que cobreix el llit), on la Sandra resumeix en quatre versos l’estat d’ànim complex que experimenta una dona en un moment determinat fàcilment identificable pel lector.  Diu així:

Estesa sobre el blanc,

la desclosa de la rosa

fibla al reflex

de l’espelma al finestral.

No resulta gens difícil al lector recrear en la seva ment, com si es tractés d’una pintura, la imatge del cos nu femení en una habitació, on la tèbia llum de l’espelma és l’única cosa que il·lumina no se sap bé si un moment d’intimitat femení, una trobada furtiva d’amants, una escena quotidiana d’amor entre una parella consolidada...  Vet aquí la màgia de la poesia que ens dóna uns pocs ingredients per tal de que la nostra imaginació cuini el plat que més ens plagui.